histories-de-ahir.tresavis.cat Open in urlscan Pro
81.88.52.240  Public Scan

Form analysis
0 forms found in the DOM

Text Content

HISTÒRIES D'AHIR

Relats explicats per la gent que cada tarda es reuneix en el banc del si no fos
de sa Caleta. Per gaudir una estona del mar, del sol i de la companyia.

Realitzat per tresavis.cat Altres articles tresavis3@gmail.com


     

CONTINGUT


 * La Maria
 * La reciproca
 * Vídeos de TresAvis
 * Molins de vent a Lloret
 * El futur
 * Pedra bombeta
 * Lloret
 * Joan el professor
 * L’Esparra indret únic
 * Vinyes verdes vora el mar

LA MARIA

Un gran trasbals va fer canviar completament les vides de la Maria i del seu
germà. La Maria amb tres anys i el nen amb només un any. Era un dia de la
postguerra en un poble molt petit de l’Empordà. Aquell dia els nens van estar
buscant la seva mare per tot arreu, però la mare ja no hi era. La mare havia
marxat abandonant els dos nens i el pare dels nens. Va desaparèixer de sobta
sense dir res a ningú, es va esfumar.

La mare abans de la guerra s’havia casat, però no amb el pare dels nens, sinó
amb un altre home. La parella va estar poc temps junta perquè el marit va ser
cridat a files i va anar a la guerra. Acabada la guerra, no se sabia res del
marit. La mare va esperar uns anys, va investigar, res del seu marit, el va
donar per mort.

La mare es va ajuntar amb un altre home, volien casar-se, però això era
impossible ja que ella ja estava casada i no hi havia una constància certa de la
defunció del marit.

Al poc temps va néixer la Maria i després el germanet. Eren molt feliços, en la
mateixa casa vivien els dos nens, el pare, la mare i l’avia - l’avia materna. No
se sabia res del vertader marit, tot el poble creia que havia mort en la guerra.

Amb molt de secret i de nit va aparèixer el marit, s’havia convertit en un maqui
molt buscat pel regim d’en Franco. Va estar poques hores en la casa, el temps
suficient per emportar-se la mare. Els dos per la ruta dels maquis van passar la
frontera cap a França.

Els nens es van quedar sense mare, l’avia i el pare van criar els nens. L’avia
va fer de mare, va agafar el rol de la mare fugida.

Els fatxes del poble deien que els nens havien d’entrar a l’orfenat, el pare,
encara que fos el pare biològic, no estava casat amb la mare de les criatures i
no podia tutelar els nens. La família va passar uns anys angoixada, pensant que
podien perdre els fills. Ningú sabia res de la mare i del seu marit maqui,
suposadament vivint a França.

La Maria va tenir una infància feliç, va créixer amb el seu pare, l’avia i el
germà i no recordava res de la seva mare.

Van passar els anys, la Maria tenia 18 anys i treballava en la botiga de la
família, quan va entrar-hi una dona forastera.

-Que no hem coneixes? Va dir la dona.

-Si que et conec, que vols? Era molt semblant a l’avia i per això va saber que
era la seva mare.

-Volia veure’s.

La conversa va ser tensa, ja no hi havia cap lligam de mare a filla. Va tornar a
marxar, estava buscada per la Guardia Civil. Va explicar que vivia a França
juntament amb el seu marit.

En Franco va morir i ja podia tornar i així ho va fer. El dia de l’enterrament
de l’avia. Però la seva visita va ser només d’un parell de dies.

Per estimar al seu marit va abandonar els seus fills, marxant a França i per
culpa d’en Franco no va poder tornar fins molts anys després, però ja era massa
tard.




--------------------------------------------------------------------------------

LA RECIPROCA

Asseguts en el banc del si no fos, en Roc ens va explicar una història
d’aquelles d’abans. Ell estava dret davant nostre i l’escoltàvem bocabadats.

Va començar explicant que eren temps difícils, que la pesca era minsa, i
temporals i mal temps feien que els pescadors no poguessin avarar. El contraban
era l’única forma de portar menjar a la casa.

Una nit tocava descarregar “l’alijo” a sa Caleta. Un vell pescador era
l’encarregat de controlar que l’espai fos lliure de mirades. El camí per accedir
a sa Caleta era feixuc i fosc, al arribar es va trobar amb una gran sorpresa. La
parella de la guàrdia civil l’esperaven. Va superar ràpidament l’ensurt.

-Buenas noches, va dir el pescador, que hacen ustedes por aquí.

-De Servicio, van contestar els guàrdies.

-I usted que hace aquí.

-També de Servicio.

-De Servicio? Que Servicio hace usted?

-La Reciproca va contestar el pescador amb aplom i seguretat, la Reciproca.

El guàrdies estaven molt interessat en saber que era aquell servei, la
Reciproca. El pescador molt complaent, va dir:

-Vengan, vengen ustedes, anem a la taverna, y les explico que és la Reciproca.

Els va portar es Coro a l’altra punta de la platja Gran i entre gots i gots de
vi, va passar l’estona suficient per poder descarregar el comís.

Al sortir els tres de la taverna estaven ben torrats i sense saber que era la
Reciproca.

VÍDEOS DE TRESAVIS





MOLINS DE VENT A LLORET

Estàvem asseguts en “el banc del si no fos”, els quatre vells de sempre,
xerràvem sobre el temps i la pesca.

Què no sabeu la noticia? Va dir en Pujós:

-Volen posar molins de vent aquí, assenyalant amb el dit al ben mig de la badia.

Ningú s’ho podia creure. En Tibi que havia sigut lampista va continuar
explicant:

-Claven una estaca en el terra del fons del mar i la coronen amb unes pales de
molí, al girar les pales fan girar la dinamo, com les bicicletes d’abans, la
qual produeix electricitat.

I com porten la corrent fins a terra? Va interrompre la Canaria. En Tià:

-Si dona, fan una rasa i enterren un cable fins arribar a la platja, diuen que
arribarà fins a la plaça de la vila i que servirà per donar llum als fanals i a
l’Ajuntament.

Va dir en Pepet, un vell llop de mar, jo us ho explicaré:

-Ens quedarem sense peix, s’acabarà la pesca. I no només la pesca, també els
turistes.

-Que fa un ventilador? el ventilador agafa el vent per la popa i el llança molt
més fort per la proa, aquests molins provocaran més temporals, la gent no podrà
anar a la platja, les barques no sortiran a pescar, serà el fi de Lloret.

-El poc peix que hi ha, marxarà amb tant enrenou, recordeu que passa quan venen
el dofins, que el peix desapareix. I el soroll de les pales al girar, ho
escoltarem per tot arreu. No ho permetrem, no passaran.

-Tu que tens el telèfon del batlle, truca’l i digues-li que prou de ximpleries.




--------------------------------------------------------------------------------

--------------------------------------------------------------------------------

EL FUTUR

Explicaré dues prediccions de futur, que en pugui passar una o l’altre només
dependrà del comportament humà.

Començaré amb l’opció A:

Seran temps molt feliços, serà possiblement la millor època de tots els temps de
la humanitat.

Els humans viuran en un bosc d’habitatges meravellós. Els blocs de pisos
passaran a l’historia, es convertiran en arbres d’habitatges. Amb el seu tronc ,
les barques i les fulles de cada branca. Els habitatges seran les fulles. Per
exemple un adreça d’un habitatge podrà ser: arbre 502, branca 5, fulla 33, del
bosc 17310. Les fulles habitatge mantindran la mateixa temperatura tot l’any i
l’arbre serà autosuficient en la generació d’energia. El carrers i carreteres
desapareixeran. En els boscos entre els arbres hi haurà caminets i corriols amb
sotabosc i jardins per passejar.

Tot serà verd i frondós. Cap vehicle rodat, els robots voladors faran tots els
desplaçaments. No caldrà preocupar-se pel menjar, els robots el portaran a cada
fulla.

Els humans viuran en boscos d’habitatges verds, amables, segurs i sostenibles i
seran feliços.

Opció B:

Farà molta calor. Al exterior serà un infern, els pocs humans que quedaran es
refugiaran en coves o en túnels sota terra, només podran sortir-ne de nit. No
tindran ni llum, ni aigua corrent, ni vàter ni res de res. Tindran molta calor i
molta gana.

La gran desgracia començarà el dia 0, el dia del cataclisme, el dia de la gran
explosió. Milions de persones moriran. L’explosió farà caure els edificis, igual
que les fitxes de domino, que una fa caure l’altre. Les ciutats quedaran
arrasades. El nivell del mar pujarà molts metres inundant tot el litoral,
submergint les runes de les ciutats.

La calor serà asfixiant i la gana més. Hauran de sortir de la cova a buscar
menjar. A l’exterior hi haurà el gran perill, els senglars i els gavians. El
humans seran atacats per terra per la gran quantitat de porcs senglar devoradors
i per l’aire pels gavians assassins. Obtenir menjar serà un calvari.

L’esperança de vida en aquestes circumstancies serà molt curta.

Només la mort podrà alliberar als supervivents de tant de dolor. Una nit
qualsevol sortiran de la cova cap a la vall, la vall serà fosca i miraran cap el
cel negre i cap a les muntanyes a banda i banda, fosques i tenebroses, el
silenci serà absolut, per un moment sentiran la pau i només els hi caldrà
esperar.






--------------------------------------------------------------------------------

PEDRA BOMBETA

Eren els temps de la postguerra, manaven en Franco, l’exercit i la Falange, la
gana i la por era el que hi havia.

El secretari local de la Falange era el encarregat de buscar nous afiliats a
l’únic partit que hi havia. Anava als col·legis a fer propaganda per captar nous
adeptes. Va tocar fer el míting en la classe d’en Roc. Tenien deu anys. El
falangista va començar a parlar, després de cantar el “cara al sol”. En la
primera frase pronunciada, els nens van posar-se a riure. Va continuar parlant i
els nens es partien de riure. Era tartamut. El riure contagiós dels nens era
imparable, fins i tot el mestre no va poder aguantar-se. El Falangista, vermell
de galtes, enfurismat i malparlant va dir:

-U-u-u-u-us a-a-cor-de-reu...

Els nens es cargolaven de riure.

Tota la classe va rebre el càstig d’escriure cent vegades la frase – No riure de
Falange - en castellà o en “cristiano” com ells deien.

Quan van sortir els nens del col·legi, ja fosquejava, capitanejats per en Roc
van anar a practicar l’esport favorit. Consistia en tirar pedres als fanals de
la il·luminació del carrer. A veure qui tenia més punteria i trencava la
bombeta. Van deixar tot el carrer a les fosques.

L’endemà a tornar a classe, el mestre ja sabia qui eren els llançadors de pedres
i molt enfadat va castigar a tota la classe a copiar cent vegades la frase – No
pedra a bombeta.

El dia següent els nens havien de entregar les llibretes amb las dues frases
copiades cent vegades. En Roc que era el més murri, estalviant, com a bon
català, va ajuntar les dues frases en una i va escriure les cent vegades la
frase següent – Riure de Falange i pedra a bombeta. Amb la mitat d’esforç va
complir amb el càstig, però es va deixar els “no”.







LLORET

El cap em bull de tanta bogeria.

Botigues i botigues en esplet,

Llum i més llum que el vespre tornen dia

I havent sopat, els clubs, no és cap secret.

I amb el record del meu Lloret que enyoro

quan entro a casa gairebé que ploro

del gran content de retrobar ma llar.


Serra i Mont


Estàvem els quatre vells de sempre, asseguts a Sa Caleta mirant el mar i les
poques barques que queden, tot estava tranquil aquella tarda d’estiu, parlaven
de la pesca i del temps, del vent persistent de garbí.

Un vehicle és va posa davant nostre i ja no podíem veure res, el motor en marxa
fent molt de fum i soroll. Eren els bussos, descarregant les bombones d’oxigen i
tot el material. A la que semblava el cap del grup, la increpem que no pot
deixar el vehicle davant nostre. Contesta que no ens entén. Un dels nostres va
saltar:

-Si treballeu i viviu aquí teniu l’obligació d’entendre el català. No només fer
diners explotant els nostres recursos. Heu de respectar la nostre llengua i les
nostres costums.

No van fer ni cas, van descarregar, comprovar les bombones, obrin les vàlvules,
amb un soroll ensordidor. Vam anar a un altre lloc, però abans, algú, no diré el
nom, va dir:

-Sou uns invasors.

Vam seure en un banc de la plaça de l’Església, al cap de poc, uns nois es posen
a ballar amb la música massa forte. En el que queda de plaça ocupada per un munt
de taules i cadires, es forma un xivarri important, la tranquil·litat s’esfumà.
Van parar els balladors i a continuació un que cantava opera. Pleguem veles.

Tampoc en la plaça podem estar una estona parlant.








JOAN EL PROFESSOR

Ja fa temps que vaig conèixer al professor Joan, era alt, molt alt com un Sant
Pau. Prim i llarg. Cabells negres. Mans grans com dues pales. Veu potent que
imposava respecte.

Recordo que era un apassionat de la seva feina, ensenyar a programar. Era el
professor de l’assignatura més difícil de tota la carrera. Ell deia que havia de
donar el temari de dos anys en un. Explicava algorismes complicats i llargs
d’una manera molt amena.

L’assignatura era molt dura, deures constants i difícils. En Joan sempre tenia
temps per resoldre els dubtes dels alumnes. Era molt treballador i amable.
Sempre tenia una frase de suport per a tothom.

Ell va estar en el tribunal avaluador del meu projecte final de carrera.

Quan vaig acabar la carrera, vaig acomiadar-me d’ell dient-li que ja deixava els
estudis. La seva resposta, la qual m’ha quedat gravada, va ser:

-L’estudiant mai deixa de ser-ho.




L’ESPARRA INDRET ÚNIC

Poca gent coneix l’Esparra, és un barri de Riudarenes. És a prop de tot arreu i
al mateix temps lluny de tot, lluny de la civilització. Per anar-hi des de
Riudarenes, cal agafar una carretera estreta que s’endinsa en el bosc, només
trobem natura i alguna masia aïllada. Deixem el poble de Riudarenes i a mitja
hora en cotxe arribem a l’Esparra. Quatre cases i un església mig en runes, res
més. Una de les cases és un restaurant. A l’hivern podeu menjar al costat de la
llar de foc. Després de dinar podeu caminar per l’únic camí que hi ha i segur
que no trobareu a ningú. Potser, només un parell de gossos que us seguiran tot
el trajecte.

Si sou valents podeu pujar la muntanya d’Argimont, només accessible caminat. A
dalt hi ha una petita ermita i unes vistes úniques, es veu el castell de Santa
Coloma de Farnés, també el monestir de San Pere de Casserres. Si no esteu
cansats de caminar, podeu continuar fins el monestir.

L’Esparra un lloc que està a prop de l’aeroport i de l’autopista, sembla que
estigui enmig de la selva, lluny de la civilització. De fet pertany a la comarca
de La Selva.




VINYES VERDES VORA EL MAR

Vinyes verdes vora el mar:

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes, i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster:

sou més fines que l’userda.

Verd vora el blau mariner,

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs

vora la vela que passa;

cap al mar blinqueu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l’hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adeu

i el fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina …

Vinyes que dieu adeu!

JOSEP MARIA DE SAGARRA




--------------------------------------------------------------------------------



     

Blog de noves tecnologies i més :: Llicencia: Contingut exclusiu de tresavis.cat
Prohibida la copia.